Inici

La Garrotxa: agricultura i productes alimentaris locals
per Juanjo Cáceres , Elena Espeitx
dimecres 14 de gener de 2004.
Versió per imprimir     PDF 339K
P�ines:  0  1  2  3  4  5  6  7  8  9  10  11  12  13  14  15  16  >>

7. CONCLUSIONS

La producció alimentària local es veu doblement perjudicada per les polítiques agràries europees: d'una banda, perquè encara conserva una caire fortament productivista i les produccions que promou no s'adapten be als paisatges ni a les agricultures mediterrànies; de l'altra, perquè les polítiques de desenvolupament territorial, en apostar per la multifuncionalitat de l'espai rural, subvencionen una activitat econòmica adreçada al turisme que no frena l'expulsió de mà d'obra del sector. Amb tot, les respostes que es donen des del territori poden incidir en el sentit que cobren aquestes polítiques i orientar les subvencions al desenvolupament a cobrir les necessitats de les zones i la població rural. Algunes per motius obvis, ja que l'accés a la propietat o el foment de l'ampliació de les explotacions només pot ser executat des del territori. Altres mesures poden aprofitar-se del suport al desenvolupament del territori, com tot el que fa referència a la millora de les infrastructures i els serveis públics.

L'aposta pels productes locals es manifesta de dues maneres ben diferenciades a la comarca, pel que fa als productes agraris. Una la representa la patata de la Vall d'en Bas, ésa dir, una forma de producció ben adaptada a les condicions que es desenvolupa la producció agrària actual. L'associacionisme entre els agricultors de la Vall d'en Bas ha permès desenvolupar un procés intens de modernització agrària i realitzar un canvi d'escala en la producció, que es consolida sobre les línies estratègiques de desenvolupament fomentades des de l'administració central, en aquest cas l'agricultura integrada, i que està obrint vies de mercat a la província de Girona i a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. D'aquest exemple convé retenir dos aspectes importants i cabdals en la dinamització de productes locals: la importància de recolzar la comercialització en primer lloc sobre els circuits curts i el fet de disposar de circuits de distribució pròpia i de comercialització directa (agrobotigues). El model de producció de la patata es caracteritza per l'adaptació a les regles de l'economia actual, però al mateix temps també aprofita també la lògica de desenvolupament dels productes locals, una combinació que de moment li està donant un bon resultat.

Podria afirmar-se que la patata és l'únic producte local que no es desenvolupa sobre unes lògiques alienes als models hegemònics de distribució i comercialització. La resta de productes locals es troben en una altra situació. El cas del fesol de Santa Pau és un exemple bastant diferent. La integració associativa dels conreadors de fesol no s'ha orientat d'una manera tan sistemàtica sobre les exigències de l'agricultura actual. Les diferències respecte la patata són evidents: la mecanització del conreu no es completa; el volum de producció és més petit; la importància del producte en el context de l'explotació és menor... Amb tot, el fesol funciona bé com un producte local, en primer lloc perquè es reconeix com a tal i en segon lloc perquè es valora com un producte de qualitat. Part d'aquesta valoració ve donada per la qualitat especial que se li associa pel fet d'haver-se construït en part sobre una varietat local vella i per ser conreada en terra volcànica, però la bona comercialització del producte s'ha basat, a més d'en la demanda existent, en l'existència d'un sistema de distribució propi.

Des d'una certa perspectiva, podria dir-se que el conreu del fesol es troba en una situació d'impass. Actualment el fesol no ha esdevingut un producte suficientment important com per contribuir eficaçment a invertir per sí sol les inèrcies que es donen entre els agricultors de Santa Pau, que van reduint progressivament el seu nombre. Aparentment, el producte podria dinamitzar-se considerant una ampliació de la superfície de conreu, mitjançant un increment en el nombre d'explotacions que s'hi dediquen o de la superfície conreada a les explotacions que en conreen. Però l'actitud dels productors de fesol denota un cert desencís respecte a les possibilitats de l'agricultura a la comarca. Es valorin com es valorin, les preocupacions per les dificultats d'accedir a la propietat i la renúncia explícita de molts a seguir reproduint l'explotació per via familiar és un resultat dels problemes estructurals que venen afectant en les darreres dècades a l'agricultura europea i una resposta davant la manca de suport institucional vers aquest tipus d'agricultura. Fixar la pagesia en el territori representa avui potenciar les estratègies que els propis pagesos desenvolupen, especialment aquelles, com en aquest cas, que tenen possibilitats reals de veure's dinamitzades. I al marge que altres zones, com en el cas de la Vall d'en Bas, les iniciatives s'adaptin millor a les regles del mercat. I considerant que en el discurs institucional, tant a Catalunya com a Europa, es considera necessari frenar l'abandonament dels conreus. En aquest sentit, un suport que podria mostrar-se efectiu és remprendre la recerca per tal de millorar i adaptar la varietat tavella brisa.

D'altra banda, el fesol de Santa Pau també es susceptible de ser potenciat des del territori amb criteris diferents dels que s'han manifestat fins ara. El fesol ha estat criticat per basar part del discurs en l'existència d'una varietat vella que suposadament garanteix una millor qualitat que les varietats comercials, quan s'afirma que de vegades s'etiqueta fesol de Santa Pau fet amb les varietats "Michigan" i la diferència entre tots dos preus i els costos reals de producció és molt important. Aquesta és, doncs, una situació que la millora de la varietat pot resoldre d'una manera efectiva. Però els agents també tenen l'opció de recolzar el discurs en propietats menys discutibles d'aquest productes. A la Garrotxa s'està construint una imatge de qualitat comarcal -i de qualitat dels productes alimentaris- sobre els valors mediambientals (qualitat dels sòls, clima...). Per tant, si bé una varietat pot ser organolèpticament millor que l'altre, també és cert que ambdues comparteixen un fet diferencial respecte a altres fesols, la qualitat mediambiental que dóna la comarca. I tots dos poden ser fessols de Santa Pau, en la mesura que aquesta denominació només defineix per se un àmbit geogràfic concret, no unes formes de producció determinades. No oblidem també que el fesol és un dels productes que es perceben més clarament com a locals per la població local i visitant. Considerant tot això i el fet que el fesol esdevé un producte imprescindible d'una cuina que pretén construir-se sobre el producte local, hi han dues possibilitats clares, també es possible reformular les propietats i la imatge del fesol, traslladant el discurs de la varietat vella a una insistència major sobre els valors mediambientals que atorga la Garrotxa. Uns valors que podrien veure's enfortits si els productors, amb el suport del Parc Natural, estudiessin, per exemple, reconvertir les explotacions a l'agricultura ecològica o el mateix Parc Natural garantitzés unes pràctiques productives poc agressives amb el medi ambient.

Pel que fa al desenvolupament de l'agricultura ecològica, atesa la seva importància creixent, pot esdevenir també una eina de dinamització dels productes locals. Actualment la producció encara es mostra feble a la Garrotxa. La major part de les explotacions són per l'autoconsum i la venda directa. Només alguns productors comercialitzen la producció fora de la comarca. Les produccions ecològiques experimenten els problemes generals citats i altres d'específics: poca recerca agronòmica sobre produccio ecològica, costos de producció elevats i poc suport institucional a productors ecològics. La incorporació creixent de gent a l'agricultura ecològica també ofereix expectatives per una potenciació d'una producció de caire local. Malgrat que moltes de les explotacions no vagin més enllà de l'autoconsum, que els productors estiguin majoritàriament al marge de les accions dinamitzadores que tenen lloc en àmbits comuns de la comarca i en particular de l'AGTAT, des del moment que els agricultors adverteixen que la professió d'agricultor corre el risc de desaparèixer, convé aprofitar aquells àmbits on sí creix i mirar de promoure un acostament cap a unes estratègies d'oferta comarcal. L'individualisme que pot atribuir-se al productor ecològic no deixa de ser molt relatiu: quan les cooperatives de distribució ecològica han atret la producció ecològica ho han fet en virtut de la seva capacitat comercialitzadora, per la qual cosa si els agents de la comarca ofereixen vies de comercialització, en particular a través de mercats i restaurants, els productors se sentiren igualment atrets. Un altre problema és assolir els nivells de producció una oferta creixent i aquí éson cal considerarl'habilitaciód'espais agrícoles a les zones més desafavorides. En un moment on el Consorci de l'Alta Garrotxa està promovent la recuperació d'aquell territori, es necessari incloure propostes de desenvolupament adreçades a fomentar l'establiment de noves explotacions. Evidentment això implica una adequació dels serveis i les infrastructures, però això no té perquè ser un problema irresoluble, en tant que el desenvolupament comarcal es concep globalment i es busquen suports institucionals dirigits als suports institucionals, que també poden servir a aquests objectius.

La producció ecològica, encara que no exclusivament, és avui el sector més clarament interessat en la recuperació i dinamització de varietats locals. Malgrat que avui tingui encara poc pes específic dins del conjunt de l'agricultura comarcal, pot ser a mig termini un sector important, que d'altra banda pot frenar i reimpulsar la producció d'horta a la comarca. Amb tot, que l'horta ecològica es desenvolupi en major o menor mesura sobre varietats velles dependrà del treball científic que es realitzi amb aquestes varietats. Sempre hi hauran agricultors disposats a treballar amb varietats velles, a intentar desenvolupar planters o a conservar-les, per apostar fermament per elles requereix començar a treballar en la millora d'aquelles varietats, no només conservar-les. És aquesta la manera més segura de generar-ne la recuperació. Plantejar, per exemple, als productors de patata de la Vall d'en Bas que experimentin en alguns conreus amb varietats de patata mora pot ser una opció atractiva, però no sembla que encaixi bé ni en els seus interessos ni en les seves estratègies, excepte en el cas que es generés prèviament una demanda d'aquest tipus de patata. La qüestió seria saber si realment es pot generar una demanda de productes locals. Un sector que aparentment podria generar demanda són els restaurants. Quan les varietats velles de blat de moro garantitzarien una major qualitat del farro que amb les varietats comercials, convé fer un anàlisi entre productors i restauradors sobre la possibilitat de generar una demanda per part dels restaurants. El mateix passa amb els naps si s'aposta preferiblement pels naps negres. L'opció dels contractes entre productor i restaurant sembla eficaç per aconseguir-ho, però no és estrictament necessari que els contractes s'estableixin entre dues parts. La solució segurament depèn de les estratègies que els propis productors elaborin en el futur per oferir aquesta regularitat o del suport i les oportunitats que aquells tinguin per consolidar una activitat que realment serveixi per articular una oferta alimentària per a la població local i visitant. Amb tot, remarquem novament que els principals precursors d'aquestes varietats, a banda dels pagesos que ja treballen amb elles, han de ser aquells que les coneixen i les han estudiat i potser caldria que el Parc Natural insistís en la promoció de l'interès d'aquestes varietats.

Pel que fa a la ramaderia, resulta interessant el paper d'aquesta en el desenvolupament d'algunes produccions locals, en particular sobre productes elaborats. El cas més significatiu és el dels iogurts la Fageda, on la qualitat de les matèries primeres es potencia a través de l'alimentació del bestiar i ha aprofitat al màxim les oportunitats de comercialització que ha tingut la seva producció. Amb tot, les produccions ramaderes bàsiques -la carn i la llet- no han consolidat un producte local amb una qualitat netament diferenciada. Malgrat que es valora la qualitat de la carn a la comarca, la inexistència d'uns marcadors diferenciats eficaços ha causat també una caiguda del preu de la carn durant la crisi de les vaques boges. Pel que fa a la llet, la població local valora la qualitat de la llet per sobre de la de les grans marques, però això no significa que aquesta es fonamenti en unes pràctiques productives, pel que fa a l'alimentació o les condicions de les produccions, homogènies.

D'altra banda, cal pensar que la identificació de productes i comarca és necessari que sigui acurada, perquè ha d'estar associada a uns productes locals, la qualitat dels quals estigui garantida. Un dels productes que pot donar problemes en aquest sentit és el porc. En ramaderia, els models de producció intensiva de porcí gaudeixen d'un desprestigi creixent que pot qüestionar la imatge dels productes i plats que es construeixin sobre aquesta producció, com els embotits o la Cuina Volcànica. És veritat que els embotits ocupen, en la població garrotxina i en la visitant, un espai molt important pel que fa a valoració positiva, però no es poden obviar alguns corrents nous que van en sentit contrari, des de l'impacte dels purins sobre el medi ambient fins els casos de pesta porcina. Per aquest motiu cal valorar si la producció del porc no seria convenient construir-la a mig termini sobre granges dedicades a criar porcs de raça, amb un procés de cria i d'alimentació ben controlat. La criança de porc a partir d'uns paràmetres ben definits de qualitat pot ser una manera de marcar amb un distintiu diferenciat l'elaboració d'embotits garrotxina i la cuina de la comarca. El porc a Catalunya, a hores d'ara, és una indústria, i la producció d'embotits també. Certament, aquest línia de treball té un doble problema: la important presència de produccions intensives de porcí a la Garrotxa i el elevats costos per desenvolupar granges de porcs de qualitats i amb un procés de cria i d'alimentació ben controlat. En bona mesura caldria un suport institucional ferm, igual que succeeix en altres comunitats autònomes: a Canàries, el suport a la cria de porc negre ha permès impulsar una cria de porc de més qualitat, a la qual els restaurants locals poden accedir sense un cost elevat. Hi ha exemples d'elaboradors que estan treballant les matèries primeres en aquest sentit que podrien potenciar-se tant per la producció de carns fresques com d'embotits, malgrat les dificultats que suposa reconvertir les granges de porcs intensives.

A manera de conclusió, val a dir que en definitiva, la continuïtat de les activitats agràries pot dependre de maximitzar les oportunitats de desenvolupament de totes les formes disponibles d'agricultura, tant les regides per la lògica del mercat, com les regides per altres lògiques. És un procés que cal encetar amb rapidesa, ja que com diu un informant:

“L'abandonament del camp és pot fer amb molta rapidesa, però retornar-hi resulta enormement complicat". (Entrevista 9, Home, 42, Olot, 23/10/2000)

 

P�ines:  0  1  2  3  4  5  6  7  8  9  10  11  12  13  14  15  16  >>


contacte@seiahs.info