3. POLÍTIQUES AGRÀRIES A LA UNIÓ EUROPEA

Dins d'aquest context s'inscriu la Política Agrària Comuna de la Unió Europea. En el moment de la seva creació, l'any 1962, la PAC havia d'assegurar la seguretat alimentària d'una Europa que només cobria el 80% de les seves necessitats alimentàries. La producció es va incrementar ràpidament. Des de mitjans dels anys 70, s'assoleix l'autosuficiència. La relativa penúria de la posguerra dóna lloc a la sobreproducció, fent possible el desenvolupament de les exportacions. Per exportar, però, cal recòrrer a subvencions, ja que els preus europeus són superiors als del mercat mundial i s'arriba llavors a una situació contradictòria: el nivell dels preus garantits incita els productors a desenvolupar sempre els rendiments i els volums, mentre que la sortida dels excedents costa cada cop més als contribuents europeus, alhora que es deprimeixen els cursos mundials, fent la competència als productes del sud.

L'any 1992 va concretar-se una reforma de la PAC. El juliol de l'any 1985 la Comissió Europea va elaborar el document titulat “Les perspectives de la PAC”, document conegut com “Llibre Verd”, on s'obria un ampli debat sobre el futur de l'agricultura europea i es marcaven les principals línies que portarien a la reforma de la PAC de maig del 1992. L'objectiu declarat consistia en protegir l'agricultura i els interessos a llarg termini dels ciutadans europeus. L'any 1998 el Consell Europeu comença a parlar de la retirada de terres de producció. Es propugna abandonar l'agricultura intensiva, a la que s'acusa de contaminar les aigües i degradar els sòls. A més, es comença a adoptar mesures de caire regional o per a zones d'interès ambiental especial. En aquesta fase, l'agricultura deixa de ser vista com a únic factor component del desenvolupament rural i es vol orientar vers la diversificació econòmica. Es concep un canvi radical centrat en la participació de l'agricultor, al qual se li atorguen dues funcions simultànies: una activitat productiva i una activitat de protecció del medi. Aquest canvi es concreta en l'objectiu de mantenir un nombre suficient d'agricultors a les terres com a forma de preservació ambiental, de protecció del paisatge i d'un model d'agricultura familiar que és expressió d'un model de societat.

És en aquestes circumstàncies que la reforma de la PAC es caracteritza fonamentalment pel pas d'una política de suport mitjançant els preus a una política basada més aviat en ajuts directes als agricultors, que intengra la preocupació de la millora de l'entorn i el desenvolupament socioeconòmic de les regions rurals. Pel que fa a les polítiques de mercats, la reforma de la PAC té com a objectiu que l'agricultura europea pugui encaixar les conseqüències de l'aplicació de la Unió Europea de les obligacions derivades de la Organització Mundial del Comerç. L'aplicació de la reforma es va iniciar l'any 1993. Les finalitats més importants de la reforma es van concretar en cinc grans eixos. Per una banda, cal equilibrar els mercats agraris, per dues víes: mitjançant una contenció eficaç de la producció i mitjançant una actuació més dinàmica sobre la demanda. De l'altra, es planteja la necessitat d'assolir una major competitivitat de l'agricultura europea, tant en el mercat interior com en el internacional. Per això cal una reducció substancial dels preus. Amb aquesta es pot aconseguir un augment del consum i facilitar les sortides en el mercat mundial. D'altra banda, també es proposa l'extensió dels mètodes de producció, per tal contribuir a la protecció del medi. Per aquest motiu es proposen incentius per a la pràctica de la ramaderia extensiva de vacú i d'oví. També apareix com un objectiu una certa redistribució dels ajuts a favor de les explotacions més fràgils, mitjançant subvencions als agricultors, independents del volum de producció. Es propugna el manteniment d'un nombre suficientment alt d'agricultors en actiu, tot i afavorint una certa mobilitat dels factors de producció i concretament de les terres, per així fomentar la racionalització de les estructures productives. Es proposen incentius a la jubilació anticipada dels agricultors i abandonament de pràctiques intensives. Aquestes finalitats han d'aconseguir-se amb un seguit de mesures d'acompanyament formulades pels estats membres en els programes agroambientals, els quals han de concretar per a cada període els objectius pel que fa a la reducció sensible de l'ús de fetilitzants i/o productes fitosanitaris, a la potenciació de la introducció de l'agricultura ecològica, a l'extensificació de la producció animal i vegetal, a la utilització de tècniques afavoridores del medi, a la conservació dels recursos naturals i manteniment de l'espai i del paisatge, així com la incorporació de terres abandonades a espais amb finalitats ambientals. D'aquest debat es deriva el règim d'ajuts als agricultors que utilitzin mitjans de producció menys contaminants, mesures encaminades a la conservació dels recursos i dels espais naturals i un règim de jubilació anticipada per als agricultors. Altres mesures d'acompanyament de la reforma es concretaren en mesures agroambientals en el camp de la integració de la protecció de l'entorn dins de l'activitat agrària, mitjançant la instauració d'actuacions de conservació ambiental i ajuts per a la reforestació.

A Espanya, les mesures d'acompanyament de les quals se'n deriven els ajuts econòmics als agricultors són principalment la reducció de l'ús de fertilitzants i la transformació de conreus en pastures extensives, la reducció de la càrrega ramadera, la formació dels agricultors, el manteniment dels cultius arboris en les zones que tenen problemes d'erosió més greus deguts als pendents extrems i les precipitacions irregulars i la implantació de pràctiques agràries compatibles amb l'ambient. La disminució important dels preus garantits per als grans cultius (cereals, llavors, oleaginosos i proteaginoses) que es decidí dins la reforma, es compensarà mitjançant un import concedit per hectàrea a cada sector específic. Aquest import s'estableix a partir de bases regionals, en funció dels rendiments obtinguts durant un període de referència.

La PAC posa també ara l'èmfasi en el desenvolupament rural. L'objectiu del desenvolupament rural s'intenta assolir amb programes finançats pels fons estructurals, tant en les regions de l'objectiu núm. 1 (regions menys desenvolupades) com en les zones de l'objectiu 5b (zones rurals). Aquesta intervenció comunitària, a més, es va veure reforçada per la iniciativa comunitària Leader, de financiació i realització de projectes de desenvolupament de projectes de desenvolupament i animació adoptats a escala local per entitats públiques o associacions. La diversitat creixent dels espais rurals obliga a diversificar les mesures de desenvolupament rural, tot classificant-los en cinc categories. La primera inclouria els espais rurals situats en les proximitats de zones molt urbanitzades, caracteritzats per un creixement demogràfic i desenvolupament econòmic sostinguts, per una agricultura intensiva, una forta contaminació, i fortes dinàmiques de densificació i urbanització. La segona categoria correspondria a espais rurals de gran atractiu turístic, caracteritzats per la immigració massiva de joves i la saturació territorial, on predominen les tasques de protecció del patrimoni natural, la gestió de fluxes de transport, la promoció de recursos turístics ambientals. La tercera es refereix als espais rurals amb activitats diversificades, caracteritzats per una situació de transició, amb problemes de comunicacions, de manca d'infraestructures bàsiques i suficients per a garantir la promoció de recursos econòmics que permetin la pluriactivitat. La quarta seria la dels espais rurals amb predomini agrícola, menys diversificats que els anteriors, classificats en dues subcategoríes de productivitat: de productivitat agrícola alta, associada a un sector eficaç de transformació i comercialització, i les de poca productivitat, amb mà d'obra excedentària. La darrera categoria inclou els espais rurals de difícil accés, necessitats de l'esforç de la inversió pública per assolir un equilibri, espais on la millora de les comunicacions pot contribuir a frenar la desvitalització si va acompanyada de la promoció dels avantatges comparatius que puguin tenir en matèria de turisme

Al temps que es promou una reducció global de la producció agrícola, la millora de l'eficiència de les explotacions agràries comporta un augment de la capacitat productiva, el que pot suposar un problema irresoluble. Per tant, els ajuts han d'anar adreçats a aquelles inversions que permetin reduir costos, millorar les condicions de vida i de treball, i tendeixen a la reconversió de les produccions o a la diversificació de les fonts d'ingressos mitjançant activitats turístiques o artesanals, o fins i tot amb la fabricació i venda a les explotacions dels seus productes. També es destinen a la millora de la higiene i benestar dels animals, així com a la protecció i millora ambiental.

Convertida en exportadora de productes agrícoles, Europa no pot oposar-se a que les negociacions comerciales internacionals sobre la liberalització dels intercanvis de productes agrícoles s'engeguin l'any 1988, en el marc del GATT, convertida després en l'Organització Mundial del Comerç (OMC). L'any 1995, se signa l'accord de Marrakeix. La Unió Europea es compromet a acostar els preus concedits als agricultors dels cursos mundials, per tal de reduir el volum de les exportacions subvencionades. La renda dels agricultors es podria mantenir a través ajuts directes als ingressos, desconnectats dels volums produits. Tot i que en un principi s'hi oposen, hostils, els grans productors de cereals són els qui finalment surten més beneficiats per aquesta política. En un context de cursos mundials orientats a l'alça, poden seguir rebent els ajuts directes. Naturalment, tots els agricultors no se'n beneficien en la mateixa mesura, ja que la reforma beneficia sobretot les grans explotacions. El repartiment de les primes, proporcional a les superfícies, fa que el 20% dels més rics rebin el 80% de les primes, la qual cosa afavoreix la concentració.

Amb tot, a la Ronda d'Uruguay -que es conclou amb l'Acta de Marrakech de 1994- no queden resoltes totes les qüestions agrícoles, per la qual cosa es preveu un nou paquet de temes a decidir a la Ronda del Mil·leni, de la OMC l'any 2000. En aquest camí vers la PAC-III, la Comissió Europea va encomanar la realització d'un estudi, que es va publicar l'any 1995, amb el títol “El futur del món rural”, en el que es van fixar les grans tendències del futur i les accions corresponents sobre diferents punts: una major cohesió econòmica i social a la Comunitat, que atengui més a la diversitat regional; un ajustament a la realitat dels mercats internacionals; la protecció del medi ambient i conservació del patrimoni natural (en aquest tercer punt es van introduir els elements d'una nova estratègia de desenvolupament sostenible, de manera que els agricultors, veritables “guardians de la naturalesa”, han de tenir en compte els impactes de les seves pràctiques culturals). El novembre de 1999, l'anomenada Declaració de Cork, redactada pels experts que va convocar el ministre d'agricultura Franz Fischler, s'insisteix en la necessitat de preservar i millorar la qualitat de vida a aquestes zones i es proposa que les zones rurals rebin inversions suficients en infraestructures de tota mena. Cal alhora crear ocupació alternativa a les zones rurals, i aquesta passa per la diversificació. Apareix també el principi de subsidiaretat, per tal que el desenvolupament rural es realitzi de manera descentralitzada i que els agents locals intervinguin directament en la presa de decisions.

De totes les noves orientacions per la UE fixades l'any 1999, una de les més rellevants és el paquet de reformes d l'Agenda 2000. Es proposen tres reptes fonamentals: actualizar el model agrícola europeu, reduir les desigualtats entre regions pel que fa a riquesa i perspectives econòmiques i respectar les prioritats amb un augment molt modest dels ingressos pressupostaris fins l'any 2006. S'opta també per una baixada dels preus garantitsper tal que els preus comunitaris s'acostin per a mantenir la seva competitivitat encara que es rebaixin les subvencions a l'exportació. La baixada dels ingressos que suposa la reducció de preus es pretén compensar amb un augment de pagaments directes als agricultors, en base a la superfície cultivada, és a dir els qui tenen més superficie, més cobren. També es manté la compensació per retirada de terres. Amb això es pretén enfortir la posició de la UE en el comerç mundial i reforçar la posició de la UE en la propera Ronda de OMC. A l'Agenda 2000 també apareixen unes normes mínimes relatives al medi ambient. Les mesures agroambientals es poden aplicar a través dels programes de desenvolupament rural, o bé mitjançant pagaments directes o bé condicionant aquests pagaments al compliment de determinades condicions mediambientals. Un dels objectius del programa de desenvolupament rural consisteix en crear un sector agrícola i forestal més fort. Aquest èmfasi en el sector forestal fa pensar en una nova especialització dels espais agraris en produccions no alimentàries, amb una forta demanda.

Com ja s'ha vist, la PAC del 1992 està decidida a disminuir el suport públic a la producció agrària i a fer que aquesta s'acosti més a la demanda dels mercats interns i externs. També ha incorporat una àmplia preocupació ambiental -cal disminuir la contaminació generada per l'agricultura i aquesta ha de ser respectuosa amb el medi- però el que és realment diferent a la nova PAC és que el disseny és diferent per als diferents tipus d'explotacions (Etxezarreta: 1997)

L'àmplia transformació de la PAC que s'inicia a la dècada dels vuitanta suposa el pas d'una política general i unitària per a totes les explotacions, d'especialització i intensificació, dirigida a l'expansió productiva, a una política diferenciada per al sector agrari segons el tipus d'explotació. Per a unes, les explotacions "competitives", s'està passant de la política d'expansió productiva a una política de racionalització dels costos i a una millora de la productivitat en un marc de concentració productiva, buscant l'aproximació de la producció a la demanda dels mercats però amb una competitivitat a nivell internacional. Però les altres, la immensa majoria de l'agricultura familiar, han deixat de ser rellevants des del punt de vista de la producció agrària. En les condicions actuals, s'ha abandonat l'intent d'obtenir una paritat de rendes des de l'agricultura (uns dels objectius prioritaris de la primera PAC) i es propugna la disminució de la intensitat productiva, la diversificació de la producció i el respecte del medi ambient. Es vol sostenir l'agricultura familiar, però per raons alienes a la producció agrària (equilibri territorial, atur generalitzat, nous usos de l'espai rural...), molt més vinculades al desenvolupament rural i a les noves utilitzacions de l'espai. En aquest sentit es propugna la diversificació de les activitats i la pluriactivitat. Les noves línies del disseny rural de la PAC de 1992 es basen en una acceptació implícita d'aquesta dualitat organitzativa. L'agricultura familiar ja no és rellevant des de l'òptica de la producció agrària i només se li donarà suport si es recondueix en la direcció del desenvolupament rural.

Així, si durant el primer període la posició de la Comunitat Europea no es decantava encara pel desenvolupament rural, ja que la imatge de l'agricultura familiar era encara la de l'agricultor a temps complet, a partir dels anys vuitanta es comença a acceptar obertament la necessitat de canvi. S'accepta que la modernització agrària no només no pot resoldre el problema del lloc de treball rural ni de l'equiparació de les rendes dels agricultors sinó que l'empitjora. El desenvolupament rural ja no és la conseqüència de l'organització social i espacial de la producció agrària. Es planteja la dicotomia entre desenvolupament rural i desenvolupament agrari. El desenvolupament rural no sorgeix espontàniament a partir de l'organització productiva, es converteix en una opció social.

Els canvis més significatius d'aquesta etapa se situen en el discurs comunitari, que destaca, com ja s'ha comentat, la necessitat de considerar els problemes de l'agricultura en un àmbit més ampli, convertint el punt de referència el món rural, i no, com fins ara, els aspectes estrictaments agraris. Ja l'any 1985, amb l'elaboració de l'informe sobre la PAC, conegut comel Llibre Verd, la Comissió adopta els nous enfocaments que es donen a la problemàtica agrària. El desenvolupament agrari serà substituït pel desenvolupament rural i la millora de les rendes agràries, mitjançant la potenciació de la pluriactivitat i els pluringressos. Més tard, amb el "Futur de la societat rural” (1988), es perfila encara més clarament l'opció d'un desenvolupament del món rural no basat en l'activitat agrària. Productes i cuina local "tradicional" s'integren perfectament en el model i esdevenen elements de gran importància dins l'esquema del desenvolupament rural per diferents actors: agents turístics, productors i/o elaboradors, adiministració, alhora que són percebuts molt positivament pels consumidors, que consideren que "productes de la terra" i cuina locals s'adapten molt bé dins del paquet del turisme rural. Ja s'ha destacat que un dels aspectes que s'emfasitza a la PAC de 1992 és el de la conservació del medi. Els productes alimentaris "tradicionals", i les formes de producció extensives es relacionen amb un desenvolupament respectuós amb el medi. Els programes comunitaris relatius a medi ambient i desenvolupament sostenible destaquen aquesta relació, a través de la conservació de les races autòctones, de les varietats locals, la ramaderia extensiva, la reducció de l'ús de productes químics, la rotació de conreus, etc.). Productes de la terra i productes locals també s'inclouen en els models de desenvolupament rural i els discursos que els envolten. No només s'integren bé en aquests models per les formes de producció, que solen ser més extensives, i pel paper que poden jugar a l'hora de conservar races i varietats, sinó també per les formes de distribució i de comercialització i distribució, que en molts casos -no sempre- utilitzen canals curts (des de la venda en el mateix lloc de producció fins a la distribució dins l'àmbit comarcal exclusivament), i això pot ser considerat un avantatge des del punt de vista ambiental i del desenvolupament local.

A partir d'aquest moment, les estratègies que es propugnen com més adients per generar desenvolupament rural giren al voltant de les idees de diversificar i aglutinar (Etxezarreta: 1997,138). Diversificar en el sentit que les unitats familiars en l'àmbit rural concebin la seva activitat econòmica no com una única activitat, sinó com un cúmul d'activitats diverses: agricultura a temps parcial, hosteleria, artesania, comerç...i això o bé combinant les activitats una mateixa persona o bé els diferents membres d'una família. Aquesta és una situació que s'observa sovint entre productors de productes locals. Cap d'aquestes activitats pemet per sí sola obtenir els ingressos suficients per viure, però totes juntes sí. Això suposa, per una banda, aglutinar les diferents activitats, i de l'altra, aglutinar els recursos familiars. És a dir, cal utilitzar els recursos disponibles a la familia -treball, instal.lacions, terra si s'és agricultor- i els estalvis per a generar activitats econòmiques. S'insisteix en la conveniència d'uns esquemes d'activitat econòmica de base territorial, mitjançant els quals es potenciï la dinamització dels recursos existents a aquesta.

També es considera els efectes que poden tenir les activitats dels neorurals en aquest model. En efecte, i al marge d'aquest discurs, cal tenir en compte el paper destacat que han tingut els neorurals en la recuperació de nombrosos productes "de la terra", -sobretot, encara que no exclusivament- dels formatges locals a les comarques pirinenques, i en menor mesura, en la producció de productes de conreu ecològic. Aquest model proposa que s'obrin noves línies de mercat, segments de mercat, a través dels productes alimentaris locals i "tradicionals". Tot el ventall de productes alimentaris locals, amb protecció jurídica (denominacions d'origen, denominacions comarcals, etc.) o sense, productes específics, artesans, així com la cuina local, esdevenen un element destacable en aquest sentit. Els productes "de la terra" i els plats tradicionals s'integren perfectament en aquest model i són integrats ràpidament en el discurs sobre el desenvolupament rural. Defensar aquest model, en el moment que apareix, no té un interès només econòmic, ja que suposa una millor utilització dels recursos, sinó també polític, en la difícil situació d'atur estructural i la intensificació dels problemes al camp generats per la reforma de la PAC. Per tant, aquestes propostes són ben acollides i integrades en els discursos institucionals.

Com assenyala Etxezarreta, sovint els agricultors mostren el seu desacord amb aquests models i observen amb recel la introducció d'aquestes noves formes d'activitats complementàries que presuposa aquest model. Consideren que l'entrada a la UE els obliga a reestructurar les seves explotacions, sovint ben orientades i definides a nivell productiu. En molts casos destaquen que seria preferible que les línies d'ajuts es dirigissin a garantir la viabilitat econòmica i a abaratir costos redimensionant adequadament i prenent les pautes necessàries per assumir de manera agrupada la comercialització dels seus propis productes, i no pas per complementar la seva activitat principal amb una altra de serveis.

El fet que se situï en aquest context la diversificació, el medi ambient i la pluriactivitat a l'agenda política reflecteix, sens dubte, els valors canviants en què es basa la política rural i les forces econòmiques i socials que la guien. Amb tot, l'aparent coincidència d'algunes forces econòmiques i polítiques no ens han de fer pensar que no hi hagi un conflicte d'interessos, ni l'aparent coherència del discurs s'ha de considerar com a res més que aparent. Per exemple, pel que fa les mesures mediambientals, com destaca I. Doñate i Sanglas: “Amb les pressions ambientals per un costat i aquestes exigències ambientals per l'altre, la majoria dels pagesos tenen seriosos dubtes de com ajustar la seva explotació al nou factor de competitivitat i a la necessària conversió ambiental de les seves activitats. (...) És possible plantejar una agricultura rendible en el marc de l'actual model d'economia de mercat? Si el que es pretén és augmentar o mantenir les rendes del sector, la necessitat de disminuir la producció agrícola absoluta comportarà, en les actuals condicions comercials, una disminució dels ingressos dels agricultors. Amb el model productivista a la mà, doncs, com fer compatible benefici i explotació agrícola? (Doñate i Sanglas: 1997,62)

Com observa aquest autor, la millora ambiental general no s'entén com un “benefici” que pugui assignar-se a l'activitat agrícola en particular. Cada sector productiu hauria d'assignar-se una responsabilitat en l'assoliment del “benefici” ambiental general. Tot i això, per la seva dependència directa i immediata dels recursos naturals, l'agricultura és el sector que més condicionat està pel deteriorament dels recursos. Per aquest motiu, davant la dificultat de comptabilitzar les externalitats que suporta el sector agrícola, davant la dificultat d'internalitzar els costos ambientals que provoca el mateix sector, davant la impossibilitat d'identificar els sectors concrets beneficiats per la millora abiental i davant la impossibilitat de qualificar numèricament aquesta millora, sembla evident que el mercat no pot respondre adequadament ni ponderar tants factors no ponderats. Seguint el raonament de l'autor, no es pot carregar el cost ambiental a l'agricultura sense que hi hagi una redistribució de recursos externa al sector, redistribució que ha de ser entesa com a tal, tot evitant els efectes negatius d'una concepció“proteccionista”. Per tant, en la via d'un model de desenvolupament agrícola, cal racionalitzar des d'una perspectiva de justícia ambiental els anomenats “ajuts” al sector agrícola, valoritzar-lo des d'una perspectiva d'una redistribució de recursos econòmics cada dia més d'acord amb les externalitats que pateix.

D'altra banda, els “ajuts”, les subvencions de la UE parteixen d'uns plantejaments que no s'adiuen bé amb els objectius proposats. Les subvencions s'atorguen a les grans explotacions, les més productives. Aquestes subvencions estan establertes, a partir de la reforma del 1992 de la PAC, amb uns criteris de productivitat. Per exemple, el pagès de la Segarra té un rendiment per hectàrea molt baix i això li suposa una subvenció molt minsa. En canvi, tota l'agricultura atlàntica té uns rendiments tres vegades superiors, que ha provocat el fenomen que en països com Anglaterra s'hagin posat en marxa empreses per accedir a les subvencions de Brussel·les. Ara bé, hi ha altres models de subvenció, que es coresponen més amb els plantejaments teòrics de desenvolupament rural. Com observa P.Riera, dirigent d'Unió de Pagesos:

“Noruega es bon exemple per importar a Catalunya. Al sud del pais, on les condicions són bones per una agricultura intensiva, tenen unes subvencions molt petites. En canvi, cap al nord, on les condicions són més dures i la productivitat més baixa, els ajuts s'incrementen perquè la gent no se'n vagi i segueixi tenint cura del territori. És un model de subvenció que té un sentit social. Per tant, la subvenció hauria de ser inversament proporcional a la productivitat; a més productivitat, menys subvencions, perquè no és necessita. En canvi, interessa que en les zones més dures, es continuï cuidant i llaurant el territori. Cal canviar la mentalitat productivista i prioritzar la conservació del territori i del seu equilibri.” (RIERA, P. 1997:54)

Ara bé, les línies que apareixen a la nova PAC i a l'Agenda 2000, i que es retroben en les declaracions d'intencions als diferents països membres, com a Catalunya, s'insereixen en unes dinàmiques més àmplies que cal tenir molt en compte per entendre com això es tradueix en la realitat. Les polítiques agrícoles europees, estan profundanent marcades per les negociacions internacionals, en particular per les que es produeixen a l'Organització mundial del comerç (OMC). Tot i que existeix un ampli consens sobre els objectius que cal assignar a una PAC renovada, que garanteixi millor la seguretat dels aliments, que doni prioritat a la multifuncionalitat (terme que s'utilitza per designar la protecció del medi, dels paisatges, de l'ocupació a les zones rurals, de la gestió dels territoris i del benestar animal) i que tendeixi a un desenvolupament sostenible, les divergencies en relació a com assolir aquests objectius són profundes. D'altra banda, les crisis alimentàries han posat damunt la taula aquesta qüestions amb més eqüitat. Després de la carn amb hormones, del pollastre amb dioxines i les controvèrsies sobre els OGM, la crisi de l'encefalopatia espongiforme bovina ha acabat de completar la llista de efectes perversos d'una política cada cop més posada entredit.