4. LES TRANSFORMACIONS DE L'AGRICULTURA A CATALUNYA

Aquest procés denominat de “modernització” de l'agricultura va encetar-se a Catalunya a final del segle XIX i inici del XX, amb la introducció de les primeres formes capitalistes de producció en sectors com l'oli, la vinya, les grans explotacions de cereal, el porcí, el boví o l'aviram, sota l'impuls de la creixent industrialització i de la urbanització en els centres industrials catalans, a causa de l'increment de la demanda de productes agropecuaris que va comportar. Tres van ser les grans transformacions en la producció agrícola en aquesta època: l'expansió del regadiu, la millora de les espècies conreades i l'increment de l'ús de productes procedents de la indústria química i les fàbriques de maquinària. Aquest procés va incrementar notablement la productivitat del camp català fins a la Guerra Civil, a partir de la qual la producció agrària es va veure enfonsada durant dues dècades, fins a finals dels anys cinquanta. En aquests vint anys següents, les polítiques agràries del franquisme sobre el territori català van caracteritzar-se per la protecció del conreu de blat i l'abandonament total de les produccions ramaderes. Aquest procés va fomentar la recuperació del teixit industrial i la reactivació de l'economia però també l'empobriment de molts petits agricultors i l'allargament de la crisi dels sectors no cerealístics.

A partir la dècada dels cinquanta i amb especial intensitat en la dècada següent, el canvi de paper del sector agrari en el marc d'una economia que s'industrialitzava progressivament va comportar el que s'anomena la “crisi del sistema agrari tradicional” i el desenvolupament d'un model plenament capitalista. Dins d'aquest procés d'industrialització creixent, el sector agrari havia de proveir d'aliments a la població dedicada a les activitats no primàries; esdevenir un mercat pels productes industrials; i proveir de mà d'obra el sector industrial i de serveis. Així, va promoure's la liberalització del comerç intern i extern; es facilitaren les importacions de tecnologia i maquinària; es va promoure la instal·lació de grans empreses agroalimentàries estrangeres; es traslladà el foment de la producció de gra a altres conreus (fruiters, hortalisses, ordi i blat de moro); s'aposta pel creixement de les produccions ramaderes i per la implantació d'un model pecuari industrial; s'impulsa la concentració parcel·lària; i s'impulsaren nous conreus de regadiu. En aquest context, la maquinària va anar substituint progressivament la mà d'obra i s'expandiren els tractors d'importació, les màquines de collir, els productes fitosanitaris i les llavors híbrides.

El resultats d'aquest procés seran diversos i s'estendran fins a l'entrada d'Espanya en la Unio Europea, el 1986. Les explotacions que no van poder créixer i adaptar-se al nou model van haver de plegar i els treballadors emigrar (entre 1962 i 1982 desapareixeran el 39% de les explotacions). També es va reduir la superfície conreada, especialment en dues àrees: les zones de muntanya, on la modernització era més difícil; i a les zones més properes a l'àrea metropolitana de Barcelona, per la pressió dels usos urbans, industrials i de serveis sobre els espais. Pel que fa a les produccions, la vinya i l'olivera, productes de secà menys rendibles, experimentaren un fort retrocés, mentre que el paper dels cereals es va veure consolidat, amb una substitució parcial del blat per l'ordi, derivada de l'expansió de la ramaderia. Per la seva part, les patates i les lleguminoses patiren també una forta caiguda, mentre que la fruita dolça de regadiu (poma, pera, préssec) i les hortalisses evolucionaran positivament. Pel que fa a la ramaderia, va anar-se implantar un sector ramader articulat en la producció de carn de porcí i d'aus i en l'obtenció d'ous, que va acabar superant l'agricultura en el volum de producció final. Les millores genètiques del bestiar, l'especialització productiva, l'organització de la producció en grans naus i l'alimentació a base de pinsos industrials caracteritzà i segueix caracteritzant aquest model. Contràriament, el cabrum i l'equí van anar retrocedint.

La crisi del petroli del 1973 va comportar un increment dels costos en tots els sectors. L'agricultura no va aconseguir que els preus dels productes agrícoles s'incrementessin en la mateixa proporció. Per tant, la pèrdua de renda només es podia recuperar abaratint els costos de producció o incrementat la productivitat. Això resultava molt complicat perquè a Catalunya no es donen les condicions naturals en forma de grans extensions planes, cas d'Estats Units o d'Austràlia, on es poden mecanitzar fàcilment i augmentar la productivitat. Catalunya és un país petit, de pluviometria irregular, fets que condicionen la productivitat i limiten l'abaratiment dels costos de producció. Per aquests motius, la crisi del petroli del 73 comporta una crisi de l'agricultura. També a la dècada dels 70 els agricultors van percebre dos efectes de les activitats agrícoles i ramaderes sobre el medi. D'una banda, símptomes de contaminació provocada per l'agricultura moderna, més agressiva amb el medi natural. D'una altra, es constata que les parts del territori amb una agricultura menys productiva es comencen a abandonar a gran ritme. En el Cadí gairebé no quedaven pagesos, en els Pirineus hi havia nombroses pobles abandonats... Amb tot, predominaren els criteris productivistes, ja que els productes de les explotacions més mecanitzades arribaven al mercat a uns preus molt més baixos. Aquests problemes provocats per aquest model d'agricultura i ramaderia s'han anat accentuat les dècades posteriors. Així reflexiona Pep Riera sobre la situació a la dècada dels noranta:

“Ara ens hem adonat del cost: degradació ambiental, pèrdua de diversitat, productes de menys qualitat, i ara volem recuperar la tradició. (...) Calen dos tipus d'accions. Una amb un criteri més social i ambiental, centrada en les comarques deprimides i d'alta muntanya. No oblidem que a Catalunya suposen més de la meitat del territori. En aquestes zones no fa gaires anys es conreaven cereals, lleguminoses i patates per a l'autoconsum dels pagesos.(...) Complementàriament, cal una política més estructural orientada a la modernització, abaratir costos de producció, amb un bon assessorament tècnic que prioritzi una agricultura respectuosa amb el medi ambient. (Riera: 1997, 55)

Paral·lelament, s'anà incrementant la interdependència entre els sectors agraris i les indústries alimentàries, químiques i de maquinària. Actualment, la major part dels productes que adquirim a Catalunya són agroalimentari, no agraris. L'interrelació entre la indústria alimentària i el sector agropecuari han suposat el predomini dels interessos i les estratègies de la primera sobre el segon. Pel que fa a la ramaderia, tots aquest canvis han generat un model de dependència fort respecte a les fàbriques de pinsos o les làcties; en el porcí, són les empreses integradores qui posa la major part dels mitjans de producció.

Aquest procés de modernització afectà desigualment a les comarques catalanes. Algunes comarques de muntanya i comarques interiors on predominaven els conreus de secà, com la Val d'Aran, el Pallars Sobirà, Priorat, Terra Alta, Conca de Barberà o Ribera d'Ebre restaren parcialment al marge del procés, mentre que comarques com Lleida, Camp de Tarragona, Osona o algunes comarques gironines concentraren progressivament la major part de la producció del sector, en donar-s'hi les activitats més intensives: fruiters de regadiu, engreix industrial de bestiar i producció de llet.

Després de l'entrada a la Unió Europea, ha continuat el procés d'abandonament de les explotacions, tant per la manca de renovació generacional, com per l'estancament dels preus agraris i l'increment dels costos en les explotacions. En particular a les àrees de muntanya, algunes explotacions han evolucionat de manera creixent cap a les activitats turístiques, mentre que la pressió dels usos urbans ha seguit restant terres de conreu a l'àrea metropolitana de Barcelona. D'aquesta manera, entre 1987 i 1997 van reduir-se un 36,46% de les explotacions. Els usos urbans han pressionat amb especial intensitat a comarques com el Barcelonès, el Vallès Occidental, la Selva, El Maresme, Osona, el Baix Llobregat, l'Alt Empordà o el Baix Empordà. A la Catalunya Central, la crisi de rendibilitat dels cultius tradicionals ha incidit en la pèrdua d'unitats productives a comarques com la Segarra, el Solsonès, l'Anoia o el Bages, mentre que la ramaderia industrial ha permès mantenir l'activitat a d'altres, com el Segrià, el Pla d'Urgell o l'Urgell. Dins del conjunt del territori, els principals retrocessos s'han detectat en els conreus de cereals, conreus industrials, lleguminoses, farratges i vinyes; menys negativa ha estat l'evolució de l'olivera i la fruita seca, i mínima en les produccions intensives de fruita fresca. En ramaderia, les polítiques d'ajustament estructural han impulsat la desaparició de la ramaderia en la meitat del nombre d'explotacions que s'hi dedicaven abans de 1987, en particular en la producció de llet (el nombre de granges lleteres s'ha reduit un 73%), però també en el porcí, l'aviram, les gallines ponedores, el bestiar equí i els ruscos.

Actualment, la unitat de producció predominant continua sent, com en el passat, l'explotació familiar. L'any 1997, hi havien setanta mil explotacions al camp català, de les quals el 42% eren inferiors a cinc hectàrees; el 37% entre 5 i 20 ha; el 15 % entre 20 i 50 h.; i el 5,9% més de 50 ha. (un 1,5% de més de 100 ha.). Amb tot, les explotacions inferiors a cinc hectàrees només suposen el 3,6% de la superfície agrària útil, mentre que les de més de 50 h abasten el 45% de les terres. El procés de restructuració del camp català derivat de primer de la modernització de l'agricultura i després de la integració en la Unió Europea ha afectat especialment a les petites explotacions, que han manifestat dificultats per afrontar les successives crisis i l'increment dels costos de producció. Per aquest motiu moltes han recorregut a la producció agrícola o ramadera intensiva; o s'han integrat en cooperatives, a través de les quals ha estat possible accedir a criteris d'economia d'escala, a latecnologia i al capital que no podien accedir individualment.

D'altra banda, les polítiques agràries conserven un paper fonamental en la reproducció de l'activitat agrària a Catalunya, així com en tots els països desenvolupats. El suport es valora des de les administracions com inevitable si es vol mantenir un teixit agrari viu, en la mesura que disminueixen progressivament les proteccions vers els productes exteriors, especialment dels països sots-desenvolupats i que es critica el sosteniment directe dels preu agraris com una distorsió del lliure mercat. Ara per ara els ajuts públics juguen un paper fonamental en la renda agrària, com a conseqüència de les línies de reforma de la PAC que indicàvem abans. A Catalunya, la renda agrària catalana estava el 1997 composta d'un 22% de subvencions, mentre que deu anys abans només era d'un 2%. Aquest fort increment l'han polaritzat els conreus herbacis (incloent-hi el gira-sol i els farratges), que abasten un terç de les subvencions, l'oli, els conreus industrials (lli i cànem), la fruita i les hortalisses fresques i la fruita seca. Les subvencions sobre la ramaderia també s'han incrementat per raons múltiples: mediambientals i conservacionistes (cas de l'oví i el cabrum, que d'altra banda, ha promogut l'increment de les terres dedicades a pastures permanents i ha contribuït a un increment recent de la superfície agrària utilitzada), mesures sanitàries (porcí), primes deslligades de la producció (boví); en canvi, la subvenció de la llet pel sistema de quotes ha restat estable.

En aquestes circumstàncies, el camp català s'enfronta avui a diferents processos que segueixen restant-li paper dins de les activitats econòmiques: disminueixen els nombre d'explotacions, també ho fa la quantitat de terra conreada, s'intensifica la producció. Malgrat això, en el conjunt del sector, augmenten els rendiments i les productivitats i també ho fa la renda agrària. Davant les dificultats que afronta la sostenibilitat de les activitats agràries i dels reptes que afrontarà l'agricultura catalana en el futur, el govern català presentava a mitjan del any 2001 el projecte de Llei d'Orientació Agrària, amb unes directrius bastant coherents amb les expressades en l'Agenda 2000. Aquesta llei reflecteix les actuacions que cal afrontar per tal d'incrementar la sostenibilitat i competitivitat del sector agrari català, mantenir la superfície conreada, incrementar la superfície en regadiu i desenvolupar unes explotacions agràries viables professionals, que juguin un paper important en la gestió del territori i el desenvolupament rural. La insistència en la qualitat de la producció agroalimentària és un dels eixos que han de garantir aquests objectius i els mètodes que proposa passen per consolidar les denominacions protegides i el foment de la producció ecològica i integrada.